FacebookTwitter

La biblioteca és una pàtria que pot proporcionar molt de plaer. Sobretot quan es llegeix (o es rellegeix) per gust, i no per obligació ni per necessitat ni per vanitat. Un plaer, tanmateix, que no està pas renyit amb l'esforç, perquè per gustar el moll cal trencar la closca. Però un plaer que endolceix l'esforç. I els fruits que se'n recullen són esplèndids, sobretot quan no es busquen. Perquè els bons llibres, especialment els clàssics, ens ensenyen a pensar, a jutjar, a imaginar, a sentir, a expressar-nos. Desenvolupen en nosaltres, sense que ens n'adonem, hàbits intel·lectuals, apreciatius, expressius. Ens eduquen maièuticament fent aflorar les nostres millors capacitats.

La biblioteca és un santuari del llibre. (...) Soc d'aquells als quals els agrada veure, sentir, olorar, tocar, els llibres, a més de llegir-los. Estimo els llibres. Per això la meva biblioteca ha esdevingut la meva pàtria. Si me n'arrenquessin, em sentiria exiliat

Pere Lluís Font
Recull de l'article publicat a la Revista Aloma, n. 22.

noia_imagi

Només construïm imaginativament a partir de la paraula, no pas de la imatge. Amb la imatge veiem, amb la paraula imaginem. A partir de la paraula rebuda, per tant, ens constituïm en creadors en la mateixa mesura en què ho és el mateix autor del text. Fantasia vol dir fer visible, i no podem fer visible allò que ja és imatge. La construcción imaginativa constitueix un dels grans aprenentatges que fem quan ens narrem o ens llegeixent. L’acte imaginatiu constitueix un dels grans exercicis que cal estimular en el lector de manera constant per tal que produeixi els seus afectes a llarg termini, i és així com descobrirà el gust per la lectura. La imaginació no és cap component infantil, sinó humà. Ens cal al llarg de tota la vida. No solament en una primera etapa vital, com una forma d’evasió.

Text extret de l’article Llegir per a ensenyar a llegir, publicat a la revista Aloma

Francesc Garreta

La literatura es concreta en l'escriptura. La literatura és un art que, com a material, fa servir la paraula. I ara us diré una sàvia obvietat: una novel·la són paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i no em canso de repetir-ho: una novel·la són paraules.

Aquest és el secret, la joia, la màgia de la literatura i reivindico aquesta oportunitat, ara que us tinc segrestats aquí, per parlar-vos d'aquest miracle. Que comença amb la lectura. Quan un text et commou, quan una història llegida arrela dins teu; quan un poema ben dit t'enrampa; quan vius amb els personatges d'una novel·la com si fossin vells coneguts, estàs tastant el poder transformador de l'art. …

Jaume_Cabr

En el moment que decideixes explorar en l'escriptura, esperonat pel plaer i l'enriquiment proporcionat per la lectura, t'adones que el camí és molt llarg. Sóc escriptor perquè un dia vaig llegir uns contes d'Andrei Platònov que em van commocionar. Sóc escriptor perquè en reconèixer el trasbals, vaig voler esbrinar-ne les causes. I vaig rellegir, analitzar, racionalitzar la lectura. El resultat, que estava cantat, em va sorprendre; tot: anhels, il·lusions, intriga, tristeses, alegries, ens és donat pel miracle de la paraula transformada; de la paraula en tensió; de la paraula dita amb intencionalitat artística. Llavors vaig comprendre què volia dir "una novel·la són paraules". I vaig entendre què diferencia un text d'un text literari: la intencionalitat del

llenguatge, la voluntat estilística, l’estil.

Extret d’un parlament de Jaume Cabré al Palau de la Música Catalana - Barcelona, 14 de juny de 2010

Avui l’espectacle és ofert de manera múltiple i simultània, i origina confusió de veus, fragmentació de realitats i mirades, és trencador de l’ordre sintàctic que atorga sentit a la narrativitat i mena a la confusió. Una imatge d’això la tenim en la pràctica del zàping televisiu, constructor d’una no-narrativitat. D’una espasmòdica fragmentació de fragments, d’un sense sentit. En definitiva, ens hem creat un món que origina soroll, i on cal fer un esforç per a mirar d’entendre alguna cosa amb sentit.

És en aquest medi que la lectura viu i perviu. I és en aquest medi en el que ens cal educar per a la lectura. La lectura exigeix educar l’actitud davant el llibre. És el lector que amb el seu treball interpretatiu, de lectura, atorga vida al text. Si a l’espectacle d’avui li exigim immediatesa, resultats immediats, ens cal aprendre que la lectura pot donar un profit lent o a llarg termini; si a l’espectacle li exigim rapidesa, la lectura vol lentitud; si l’espectacle el volem lleuger, superficial, la lectura exigeix porositat i profunditat; si l’espectacle el rebem generalment en comunitat, la lectura l’acostumen a practicar de forma individual.

Ens cal, doncs, educar uns valors que socialment no són valorats, ni tan sols tinguts en compte: la soledat del lector, l’atenció al text, l’atenció a nosaltres mateixos en quant lectors, la profunditat, la lentitud...

Francesc Garreta

(Publicat a Aloma, Revista de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna)


Mercè Rodoreda

Entrevista a Mercè Rodoreda per Joaquim Soler Serrano, programa A fondo de RTVE

Por qué leer a los clásicos Agatha Christie Heinrich Von Kleist

A propósito de un libro póstumo de Italo Calvino

portada_quijote… Para Calvino, sólo durante la estancia en el colegio puede "imponerse", con métodos imaginativos, leer los clásicos. Estas lecturas primerizas servirán como trampolín para que cada lector, más adelante, descubra desinteresadamente "sus" autores y lecturas favoritas, sabiendo que "las elecciones que cuentan son las que ocurren fuera o después de cualquier escuela". Porque los clásicos atraen cuando entre ellos y el lector se establece una relación personal basada en el amor, y no en el deber o el respeto.

Para el escritor italiano, lo más sobresaliente de un clásico es su "efecto de resonancia". De ahí que Italo Calvino no considere como clásicos sólo a los libros de la antigüedad, sino a cualquier obra con una clara tendencia a la universalidad, aunque esté escrita para unos lectores concretos de un país determinado. El Quijote es uno de los muchos libros que reúnen estas características: a pesar de las intenciones particulares, el mensaje del Quijote no se cierra en los lectores españoles del siglo XVII, sino que sigue siendo universal, vigente, actual (y lo será también para futuros lectores). Y hemos puesto un ejemplo típico, indiscutible, pero lo mismo podríamos decir de novelas contemporáneas que han sabido acertar en su "efecto de resonancia" (El Señor de los Anillos sería un buen ejemplo). Por lo tanto, no es esencial la antigüedad, ni siquiera el empleo de un estilo clasicista, ni la supuesta autoridad moral.

Firmado por Adolfo Torrecilla

Fecha: 17 Febrero 1993 ACEPRENSA

Alumnas de 2º de Bachillerato del Colegio Pineda se reunen para una tertulia literaria con motivo del 400 aniversario de la primera edición en Madrid de Don Quijote de la Mancha.

 

120th Anniversary of the Birth of Agatha Christie.

Agatha_CAgatha Mary Clarissa Miller Christie Mallowan(September 15th, 1890 – January 12th, 1976), known as Agatha Christie, was a well known British writer of detective novels. She also wrote romantic novels under the pseudonym of Mary Westmacott, but is better known as Agatha Christie and as the Queen of Crime.Christie published more than 80 novels and plays, mainly closed room dramas and situations where the principle characters intervene. Hercules Poirot and Miss Marple were two such principle characters, both are widely known. Although she liked to vary the established form of the detective story (one of her first books, The Murder of Roger Ackroyd, is famous for its surprising outcome [ending]), she was scrupulous in playing fair with the reader by making sure to give all the information necessary to solve the mystery.The majority of her novels and stories have also been made into film, some more than once, for example Murder on the Orient Express and Death on the Nile.

Scenes with legendary actresses Bette Davis, Maggie Smith and Angela Lansbury from Death on the Nile, 1978, Part 3

Death on the Nile (1978)

Director: John Guillermin

Writers: Agatha Christie (novel) Anthony Shaffer (screenplay)

Starring:

Peter Ustinov... Hercule Poirot

Bette Davis... Marie Van Schuyler

Angela Lansbury... Salome Otterbourne

Mia Farrow... Jacqueline De Bellefort

Maggie Smith... Miss Bowers

Jack Warden... Doctor Ludwig Bessner

David Niven... Colonel Johnny Race

...

 

Frankfurt am Oder , Brandenburg, 18 Oktober 1777 – Kleiner Wannsee , Postdam, 21 November 1811.

Heinrich2011 jährt sich das Todesjahr des gro?en deutschen Dichters Heinrich von Kleist zum zweihundertsten Mal.

Preu?ischer Dramatiker, Erzähler, Lyriker und Publizist. Er ist bekannt vor allem für das historische Ritterschauspiel Das Käthchen von Heilbronn, seine Lustspiele Der zerbrochene Krug und Amphitryon, das Trauerspiel Penthesilea sowie für seine Novellen Michael Kohlhaas und Die Marquise von O…

Romantik, Klassik und Aufklärung waren für ihn nicht nur literarische Komponenten, sondern real wirkende Kräfte eigener Charaktergestaltung.

Er bewegt sich zwischen Leidenschaft und Recht, Seelenanalyse, menschlicher Existenz, tiefe Pessimismus.

 

Epitaph : Nun, o Unsterblichkeit, bist du ganz mein.

( I ara inmortalitat, ja ets meva)

Isabel Ayala, profesora de alemán de Educación Secundária del Colegio Pineda, lee unas cartas del escritor romántico Heinrich Von Kleist, con motivo de los 200 años de su muerte.

maragall_1890Joan Maragall va participar en el projecte de creació d’una llengua literària que havia de superar, d’una banda i en paraules de Riba, l’artificiositat del «barroquisme del banal i del pintoresc» i el col·loquialisme més o menys descordat del «català que ara es parla» i, d’una altra, la grandiloqüència romàntica. Una llengua literària que, a part de respondre al gastament de les fórmules anteriors, havia d’acusar el fort impacte de les poètiques realista i, sobretot, naturalista i que, des de posicions molt diferents, tendiria a reproduir fidelment la realitat circumdant. Però no totes les realitats en què es movien els escriptors eren les mateixes. La d’Apel·les Mestres, per exemple, és diferent no tan sols de la del Verdaguer i el Costa i Llobera dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó també de la de Ruyra, Casellas i Català i aquestes, al seu torn, són diferents de les de Rusiñol i Maragall. I no cal parlar de les distàncies entre aquestes realitats i les de la generació noucentista (Carner, Guerau de Liost), emparades sota l’aparell ideològic de la Lliga i estimulades per les institucions que en depenien (Institut d’Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya etc.).

 

Glòria Casals: “La llengua de Joan Maragall i la filologia”, Revista de Catalunya, núm. 64, juny 1992, ps. 134-145.

Copyright © 2013 - Feelbook.es / Feelbook.cat - All Rights Reserved. - Col·legi Pineda, Carrer dels Joncs, 1 08902 L'Hospitalet de Llobregat T. 93 263 79 90

Responsable: Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.